Dijous, 2 de juliol de 2015.
El Decret 67/2015, de 5 de maig, per al foment del deure de conservació, manteniment i rehabilitació dels edificis d’habitatges, mitjançant les Inspeccions Tècniques i el Llibre de l’Edifici té per objectiu fomentar la cultura del manteniment dels edificis d’habitatges i facilitar el coneixement de l’estat en què es troben, a fi que les persones propietàries i, si escau, les comunitats de propietaris, puguin programar les actuacions i acordar l’aportació dels fons necessaris que calgui adoptar, a curt i mig termini, per a la rehabilitació, la conservació i l’adequació dels habitatges als requeriments tècnics que regula la normativa vigent.
Conscient de la importància del tema, l’Associació va programar una jornada específica a aquest tema convidant a participar a representants de les administracions autonòmica i central, de l’àmbit assegurador i d’empreses de serveis i subministraments. Durant la sessió es van exposar el nou marc estatal (Codi Tècnic de l’Edificació), autonòmic (Decret d’Habitabilitat) i local (Ordenances Tècniques), així com els aspectes a considerar en escometre un projecte de rehabilitació d’un edifici, per la qual cosa es refereix a l’eficiència energètica i sostenibilitat ambiental, solucions en accessibilitat, i les cobertures asseguradores als riscos inherents a aquesta tipologia d’intervencions.
Va presentar la sessió i la va moderar el Sr. Xavier Vilajoana, vicepresident de l’APCE. En la seva intervenció va incidir que el camí de la rehabilitació ve traçat pel que altres països de la UE han realitzat des de fa molts anys, per la qual cosa en el futur hem d’anar al ritme d’aquests països el diferencial actual dels quals amb el model espanyol és molt ampli. Va aportar diverses dades, com que el pes de la rehabilitació al nostre país és del 27-28%; una xifra allunyada de percentatges que es donen, per exemple, en països com França, Anglaterra i Holanda, que es mouen entre el 30 i el 35%, i d’uns altres com Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia, que potser amb més tradició, es mouen al voltant del 39-42%. També sobre el parc d’habitatges i el seu estat; així, va recordar que aproximadament el 55% del parc edificat que ascendeix a 25,2 milions d’habitatges, és anterior a l’any 1980 i gairebé el 21% compten amb més de 50 anys. “La qual cosa abona la tesi –va precisar-, que ens trobem davant un parc que necessita importants recursos per adequar-se a aquests estàndards”.
En primer lloc va intervenir el Sr. José Manuel Domínguez, Responsable de Prescripció de la Direcció de Gestió de Mercats de Gas Natural. En la seva exposició va assenyalar els quatre aspectes del repte energètic que ha d’imposar-se als edificis: ser més eficients; és a dir, consumir menys energia; que aquesta energia suposi el menor cost per a l’usuari; que tingui un baix impacte mediambiental i que la inversió inicial sigui assequible.
Va esquematitzar els sistemes de calefacció d’alta eficiència, centralitzada per a tots els edificis d’una zona urbana comuna, centralitzada per cada edifici en particular i centralitzada individualment per a cada habitatge aportant dades i rendiments i va acabar apuntant els criteris per la una rehabilitació energètica sigui realment eficient: valoració de la rendibilitat, va explicar que són eficients els sistemes i no els generadors, apuntant que els sistemes tèrmics han d’adaptar-se al tipus d’ús. En aquest apartat va indicar que en els habitatges el sistema més eficient és l’individual ja que els sistemes de districte són eficients amb l’ús d’energies residuals i amb consums intensius. Finalment, va voler deixar clar que s’ha de comptar amb els suficients mecanismes financers.
A continuació el Sr. Javier Agudo, Director de zona de Catalunya i Balears de Zardoya OTIS, va assenyalar la importància dels ascensors en l’eliminació de les barreres arquitectòniques i, concretament, per proporcionar una satisfactòria mobilitat vertical. Va dir que les noves dotacions impliquen un increment de prestacions però també de consums, habitualment elèctrics, per la qual cosa cal aconseguir compaginar les sostenibilitat amb els avanços tecnològics, pensant en futur. Va aventurar que el cost de l’energia i dels combustibles fòssils seguiran encarint-se, i que per aquest motiu el compromís de l’eficiència energètica és pura supervivència.
Més endavant va abundar en els factors que intervenen en l’eficiència dels ascensors: la tracció elèctrica (sense cambra de màquines), el variador de tensió i freqüència en control de motor, les màquines sense reductor, el motor d’imants permanents, la regeneració d’energia, els sistemes de suspensió i tracció molt flexibles, el sistema d’apagat en manera de repòs, la gestió intel·ligent de l’enllumenat i el dimensionament adequat de les instal·lacions.
La tercera de les ponències presentades va ser a càrrec de les companyies asseguradores, intervenint el Sr. Marco José Piccirillo, Responsable dels rams tècnics i empreses d’AXA; la Sra. Isabel María Espejo, Responsable tècnic d’OCT d’Applus. Conjuntament van exposar el paper de les cobertures asseguradores en la rehabilitació d’edificis i el seu control tècnic, desgranant les diferents maneres i les seves cobertures. Van insistir a donar resposta a una pregunta que van jutjar crucial en tot procés: perquè assegurar? brindant exemples dramàtics que avalen la seva necessitat. Van insistir que tota aquella persona o entitat implicada en una construcció ha de tenir en compte una sèrie de factors que afecten tant al constructor com al comprador: la responsabilitat i la garantia. De la responsabilitat van assenyalar que s’imposa al causant del vici o defecte de reparar el dany i a la qual haurà de fer front, amb una durada d’1, 3 i 10 anys. De la garantia, per al comprador representa un compromís que l’edifici lliurat està lliure de danys materials ocasionats per vicis o defectes de la construcció que suposarà una seguretatpel comprador a l’hora d’adquirir un habitatge.
La segona meitat de la sessió va suposar el torn per a les administracions. En primer lloc va intervenir el Sr. Luís Vega, Conseller tècnic d’Arquitectura i Sostenibilitat, de la Direcció general d’Arquitectura, Habitatge i Sòl, del Ministeri de Foment, que va exposar la seva visió del tractament de la rehabilitació d’edificis en el Codi Tècnic de l’Edificació.
Va començar dient que la societat demanda qualitat en l’edificació i que l’objectiu del CTE era garantir la seguretat de les persones, el benestar de la societat i la protecció del medi ambient. Va reconèixer que el CTE li donava un tractament dispar a la rehabilitació pel que hi ha qui ho considera mancat d’equilibri i de criteri racional però va explicar que les correccions que s’havien dut a terme li donaven una flexibilitat de la qual mancava al principi i que tal flexibilització venia donada d’acord amb les condicions de cada edifici i del tipus d’intervenció que, sobre el mateix, s’apuntava realitzar, ja que no és possible l’aplicació directa de la normativa desenvolupada per a edificis nous a les intervencions realitzades sobre edificis existents.
Aquest criteri de flexibilitat ho va definir explicant que quan l’aplicació del Codi Tècnic de l’Edificació no sigui urbanística, tècnica o econòmicament viable o, si escau, sigui incompatible amb la naturalesa de la intervenció o amb el grau de protecció de l’edifici, es podran aplicar, sota el criteri i responsabilitat del projectista aquelles solucions que permetin el major grau possible d’adequació efectiva. És a dir, que ha de diferenciar-se el que és obligatori del que és possible, la qual cosa ho determina el propi edifici. En aquest aspecte va recordar la importància del que va donar a cridar com “No empitjorament”, on va precisar que en les intervencions als edificis existents no es podran reduir les condicions preexistents relacionades amb les exigències bàsiques, quan aquestes condicions siguin menys exigents que les establertes en els documents bàsics del Codi Tècnic de l’Edificació, tret que en aquests s’estableixi un criteri diferent. Les que siguin més exigents, únicament podran reduir-se fins als nivells d’exigència que estableixen els documents bàsics.
Per la seva banda el Sr. Jordi Sanuy, Director de Qualitat de l’Edificació del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, va detallar el Decret 67/2015 per al foment de la conservació, manteniment i rehabilitació dels edificis d’habitatges, en relació amb el deure les persones propietàries de la conservació i la rehabilitació de les edificacions, i amb la competència dels ajuntaments per dictar ordres d’execució per fer complir el deure legal de conservació i rehabilitació.
Va explicar que el Decret també té en compte les disposicions de la Llei 8/2013 (estatal), de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes, sense per això oblidar que el marc competencial estatutari atorga aquestes competències a la Generalitat. És per això que alguns dels requisits del Decret –va assenyalar-, són més exigents que el marc estatal, com per exemple, la caducitat de les inspeccions, o contràriament, tenen més flexibilitat, per no exigir al moment de fer la inspecció tècnica de l’edifici la certificació energètica. Va precisar també que una altra de les novetats és la inclusió dels habitatges unifamiliars, destacant que dues terceres parts dels habitatges són unifamiliars i que una tercera part dels ciutadans viu en una d’elles.
Va indicar que amb aquest Decret es regula la inspecció tècnica dels edificis d’habitatges i la programació d’aquestes inspeccions, així com també el Llibre de l’Edifici, que s’inicia amb els documents que disposa l’edifici quan finalitza l’obra de construcció dels habitatges i que es va ampliant, al llarg de la seva vida, amb la informació de les diverses intervencions o actuacions que es duguin a terme per al manteniment i la millora de l’habitabilitat.
Va abundar en la tipologia de les deficiències assenyalant que, fins avui, el Decret vigent establia una classificació de les deficiències de l’edifici com a greus o lleus. No obstant això el nou text introdueix fins a quatre nivells:
- Molt greus. Deficiències que pel seu abast representen un perill imminent i generalitzat per a l’estabilitat de l’edifici i la seguretat de les persones i que requereixen una intervenció immediata.
- Greus. Les que representen un risc imminent per a l’estabilitat o seguretat de determinats elements de l’edifici o greus problemes de salubritat, que pressuposen un risc per a la seguretat de les persones i que requereixen mesures cautelars.
- Importants. Les que malgrat no representar un risc imminent ni per a l’estabilitat de l’edifici ni per a la seguretat de les persones, afecten la salubritat i funcionalitat i fan necessària una intervenció correctora.
- Lleus. Les que fan necessari realitzar treballs de manteniment preventiu i/o corrector per evitar l’agreujament o l’aparició de noves deficiències.
Va finalitzar la seva intervenció afirmant que l’ITE representava alhora un instrument i una oportunitat per rehabilitar.
